ROBERT CAPA

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - ibídem, 7 d'agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en català i castellà simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repòs deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.

A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX i el seu recull de poemes El poema de la rosa als llavis ha estat de lectura obligada a l'ensenyament secundari de Catalunya.

Biografia
Fill de Joan Salvat Solanas, nascut a Barcelona, i Elvira Papasseit Orovitx, de Barcelona, tots dos del barri de Sants. Els seus avis paterns i materns procedien del camp de Tarragona (Reus, Selva de Camp, Miravet d'Ebre i Pla de la Cabra, respectivament). El 1901, amb set anys, va haver d'afrontar la mort accidental del seu pare, fogoner embarcat en el Montevideo de la Companyia Transatlàntica. La vídua va ingressar Joan i el seu germà a l'Asilo Naval. A causa d'això, tret d'una breu estada als salesians, el futur escriptor mai no va anar a escola, aprenent a llegir i escriure a batzegades. Des de molt jove va haver de treballar en oficis com aprenent d'adroguer o tallista d'escultura religiosa. Arran d'aquesta darrera feina va començar a assistir a classes a la Llotja, però l'afició no va durar.

L'ambient social tens a Barcelona i especialment el fets de la Setmana Tràgica el 1909 van motivar la politització de Joan Salvat.

El 1912 va començar a festejar amb Carme Eleuterio i Ferrer, una noia del seu barri, amb qui es casà el 1918.

El 1913 va fer amistat amb Daniel Cardona, el qual va introduir-lo en els ambients nacionalistes radicals. El 1923 Salvat-Papasseit escriu el pròleg del llibre de Cardona La Batalla, on el poeta ja manifesta una simpatia cap a posicionaments clarament separatistes.
Redactor i editor de revistes

El 1914 la seva afició a l'escriptura ja era consolidada i a finals d'any va entrar amb Eroles a la redacció de la revista llibertària Los Miserables, subtitolada Eco de los que sufren hambre y sed de justicia, en la qual col·laborarà fins al 1916. Aquesta revista "d'agressió i escàndol"[1] era impulsada per Fernando Pintado, Àngel Samblancat i Lluís Capdevila. Va començar a signar els seus articles amb el pseudònim Gorkiano, per l'admiració que sentia per Màxim Gorki.

Aquestes col·laboracions no eren remunerades. Per tal d'obtenir ingressos començà a treballar com a vigilant nocturn al Moll de la Fusta de Barcelona, activitat que anys més tard evocaria al poema Nocturn per a acordió. Llavors la seva salut ja començava a ser delicada, i les nits d'hivern al port no el van ajudar.

El 1918 Joan Salvat va publicar una recopilació d'articles de caràcter polític redactats en castellà titulada Humo de Fábrica. El seu primer llibre, amb pròleg de Samblancat, va ser possible gràcies al suport de les Galeries Laietanes on Salvat treballava. En l'epíleg d'aquesta obra Salvat insinua el seu pas de la crítica política a la creació poètica.

Morí de tuberculosi als trenta anys. Sota el seu coixí van trobar una sèrie de poemes inèdits que van ser ordenats per Agustí Esclasans i publicats pel promotor artístic Joan Merli el 1925 sota el títol Óssa Menor.

Optimista fins al darrer moment, Salvat gairebé no transmet als poemes el seu delicat estat de salut. La seva conval·lescència es va deixar entreveure en comptades ocasions, a «Tot l'enyor de demà» (de L'irradiador del Port i les gavines), que tracta el tema del malalt que té ganes de llevar-se, i «L'ofici que més m'agrada» (d'Óssa Menor), on, impedit per al treball físic, exposa la bellesa de cinc oficis. L'única ocasió en la qual tracta directament el tema de la mort és al poema Missenyora la Mort, publicat a La Columna de Foc el 1919.

Fou un dels principals poetes de la literatura d'avantguarda. Va ser influït pels cal·ligrames d'Apollinaire i pel futurisme de Marinetti, notablement en els seus primers llibres, on és palesa l'atracció que en els futuristes provocaven els invents: el telègraf, les ones hertzianes, el tramvia, etcètera.

Desenvolupà una línia lírica que l'acosta a la poesia popular -la cançó- i a l'evolució que va portar a terme part del moviment noucentista, amb el qual manté més relacions que les esperades. Tot i que va començar com a poeta avantguardista, escrivint cal·ligrames, finalment deriva cap a formes clàssiques.

El tractament de l'amor i l'erotisme és un tret distinctiu de la poesia de Salvat-Papasseit. El llibre El poema de La rosa als llavis ha estat qualificat com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. Joan Salvat-Papasseit és potser el poeta que ha tractat el sexe i l'erotisme d'una manera més neta.

El mar, el port, el mariner, el pirata i l'ambient mariner formen una línia temàtica marcada per un esperit nòmada i aventurer. Bona part de la seva vida va transcórrer prop del mar, concretament prop del Port de Barcelona. També va marcar-lo la figura del seu pare, mariner mort en alta mar.

Joan Salvat va ser una persona d'opinions polítiques i ideològiques marcades, tot i que canviants i fins i tot contradictòries. Durant un temps va militar en les files socialistes, tot i que el seu tarannà individualista i el sistemàtic rebuig a programes polítics el va moure a posicions anarquistes. De tota manera Joan Salvat no va tenir ni va defensar mai una línia política unívoca, movent-se entre el cristianisme, el socialisme, l'anarquisme i el catalanisme separatista durant diferents èpoques.

Un element ideològic comú al llarg de la seva vida va ser la defensa de l'educació i la cultura com a eines bàsiques de revolta i emancipació, ja fos nacional o de classe. En el centre de les seves crítiques van estar tant els repressors de la cultura com aquells que la ignoraven. Els seus escrits més viscerals contra Espanya es van basar en els atacs contra la cultura i l'exaltació de la incultura, del flamenquisme, que, al seu entendre, promovia la classe governant espanyola.

El primer poema enregistrat del qual hom té constància és Nadal, recitat per Rafael Vidal i Folch a Antologia poètica de Nadal el 1963.

El 1964 Josep Palau i Fabre i Jordi Sarsanedas van publicar el disc Joan Salvat-Papasseit, poemes, on recullen deu poesies la majoria de les quals serien musicalitzades en els anys següents pels impulsors de la Nova Cançó: Res no és mesquí, Tot l'enyor de demà, Nadal, Nocturn, Perquè has vingut, Nocturn per a acordió, Si anessis lluny, Omega, Pantalons llargs i L'ofici que més m'agrada.

Núria Espert va enregistrar L'ofici que més m'agrada al disc Poetes catalans contemporanis (1966) i Nocturn per a acordió a Els poetes expliquen la Catalunya moderna (1967).

Tres dècades més tard, el 1998, va ser publicada una altra monografia de poemes recitats, amb format de llibre i CD: Pesombra (Poemes d'amor, passió i mort), de Sílvia Brossa, Óscar Rabadán, Mercè Recacha i Lluís Soler.

Molts dels seus poemes han estat musicats, començant per les primeres composicions d'Eduard Toldrà i arribant a la popularitat amb els autors de la Nova Cançó als anys 60 i 70.

Al principi de la Nova Cançó, Martí Llauradó i Rafael Subirachs van musicar poemes seus. El 1968, Guillermina Motta inclou dos poemes seus (Visca l'amor i Mester d'amor) en el disc Visca l'amor.

El 1975 Ovidi Montllor li va dedicar el disc Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor.

El 1977 Joan Manuel Serrat va editar el disc Res no és mesquí, on musicava un recull de poemes i incloïa temes ja musicats per Martí Llauradó, Rafael Subirachs i Guillermina Motta. També li dedicà la Cançó per a Joan Salvat-Papasseit, on mesclava textos propis amb els del poeta: "I no sóc modest i estic enamorat d'aquests ulls meus petits..." El tema més reeixit és Res no és mesquí, que dóna nom a l'àlbum. El 1996, el mateix Serrat, recull poemes de Salvat, musicats pels cantants esmentats anteriorment, en el disc Banda sonora d'un temps, d'un país.

Lluís Llach va posar música al poema La casa que vull en el seu disc I si canto trist... (1974). Aquesta cançó va ser recollida en el recital Poetes, enregistrat en CD/DVD el 2004, on el cantautor feia un repàs dels poetes catalans que havien marcat la seva carrera.
Versió manuscrita d'Omega, poema publicat pòstumament al llibre Óssa Menor.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT