jueves, 27 de marzo de 2014
jueves, 20 de marzo de 2014
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - ibídem, 7 d'agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en català i castellà simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repòs deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.
A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX i el seu recull de poemes El poema de la rosa als llavis ha estat de lectura obligada a l'ensenyament secundari de Catalunya.
Biografia
Fill de Joan Salvat Solanas, nascut a Barcelona, i Elvira Papasseit Orovitx, de Barcelona, tots dos del barri de Sants. Els seus avis paterns i materns procedien del camp de Tarragona (Reus, Selva de Camp, Miravet d'Ebre i Pla de la Cabra, respectivament). El 1901, amb set anys, va haver d'afrontar la mort accidental del seu pare, fogoner embarcat en el Montevideo de la Companyia Transatlàntica. La vídua va ingressar Joan i el seu germà a l'Asilo Naval. A causa d'això, tret d'una breu estada als salesians, el futur escriptor mai no va anar a escola, aprenent a llegir i escriure a batzegades. Des de molt jove va haver de treballar en oficis com aprenent d'adroguer o tallista d'escultura religiosa. Arran d'aquesta darrera feina va començar a assistir a classes a la Llotja, però l'afició no va durar.
A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX i el seu recull de poemes El poema de la rosa als llavis ha estat de lectura obligada a l'ensenyament secundari de Catalunya.
Biografia
Fill de Joan Salvat Solanas, nascut a Barcelona, i Elvira Papasseit Orovitx, de Barcelona, tots dos del barri de Sants. Els seus avis paterns i materns procedien del camp de Tarragona (Reus, Selva de Camp, Miravet d'Ebre i Pla de la Cabra, respectivament). El 1901, amb set anys, va haver d'afrontar la mort accidental del seu pare, fogoner embarcat en el Montevideo de la Companyia Transatlàntica. La vídua va ingressar Joan i el seu germà a l'Asilo Naval. A causa d'això, tret d'una breu estada als salesians, el futur escriptor mai no va anar a escola, aprenent a llegir i escriure a batzegades. Des de molt jove va haver de treballar en oficis com aprenent d'adroguer o tallista d'escultura religiosa. Arran d'aquesta darrera feina va començar a assistir a classes a la Llotja, però l'afició no va durar.
L'ambient social tens a Barcelona i especialment el fets de la Setmana Tràgica el 1909 van motivar la politització de Joan Salvat.
El 1912 va començar a festejar amb Carme Eleuterio i Ferrer, una noia del seu barri, amb qui es casà el 1918.
El 1913 va fer amistat amb Daniel Cardona, el qual va introduir-lo en els ambients nacionalistes radicals. El 1923 Salvat-Papasseit escriu el pròleg del llibre de Cardona La Batalla, on el poeta ja manifesta una simpatia cap a posicionaments clarament separatistes.
Redactor i editor de revistes
El 1914 la seva afició a l'escriptura ja era consolidada i a finals d'any va entrar amb Eroles a la redacció de la revista llibertària Los Miserables, subtitolada Eco de los que sufren hambre y sed de justicia, en la qual col·laborarà fins al 1916. Aquesta revista "d'agressió i escàndol"[1] era impulsada per Fernando Pintado, Àngel Samblancat i Lluís Capdevila. Va començar a signar els seus articles amb el pseudònim Gorkiano, per l'admiració que sentia per Màxim Gorki.
Aquestes col·laboracions no eren remunerades. Per tal d'obtenir ingressos començà a treballar com a vigilant nocturn al Moll de la Fusta de Barcelona, activitat que anys més tard evocaria al poema Nocturn per a acordió. Llavors la seva salut ja començava a ser delicada, i les nits d'hivern al port no el van ajudar.
El 1918 Joan Salvat va publicar una recopilació d'articles de caràcter polític redactats en castellà titulada Humo de Fábrica. El seu primer llibre, amb pròleg de Samblancat, va ser possible gràcies al suport de les Galeries Laietanes on Salvat treballava. En l'epíleg d'aquesta obra Salvat insinua el seu pas de la crítica política a la creació poètica.
Morí de tuberculosi als trenta anys. Sota el seu coixí van trobar una sèrie de poemes inèdits que van ser ordenats per Agustí Esclasans i publicats pel promotor artístic Joan Merli el 1925 sota el títol Óssa Menor.
Optimista fins al darrer moment, Salvat gairebé no transmet als poemes el seu delicat estat de salut. La seva conval·lescència es va deixar entreveure en comptades ocasions, a «Tot l'enyor de demà» (de L'irradiador del Port i les gavines), que tracta el tema del malalt que té ganes de llevar-se, i «L'ofici que més m'agrada» (d'Óssa Menor), on, impedit per al treball físic, exposa la bellesa de cinc oficis. L'única ocasió en la qual tracta directament el tema de la mort és al poema Missenyora la Mort, publicat a La Columna de Foc el 1919.
Fou un dels principals poetes de la literatura d'avantguarda. Va ser influït pels cal·ligrames d'Apollinaire i pel futurisme de Marinetti, notablement en els seus primers llibres, on és palesa l'atracció que en els futuristes provocaven els invents: el telègraf, les ones hertzianes, el tramvia, etcètera.
Desenvolupà una línia lírica que l'acosta a la poesia popular -la cançó- i a l'evolució que va portar a terme part del moviment noucentista, amb el qual manté més relacions que les esperades. Tot i que va començar com a poeta avantguardista, escrivint cal·ligrames, finalment deriva cap a formes clàssiques.
El tractament de l'amor i l'erotisme és un tret distinctiu de la poesia de Salvat-Papasseit. El llibre El poema de La rosa als llavis ha estat qualificat com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. Joan Salvat-Papasseit és potser el poeta que ha tractat el sexe i l'erotisme d'una manera més neta.
El mar, el port, el mariner, el pirata i l'ambient mariner formen una línia temàtica marcada per un esperit nòmada i aventurer. Bona part de la seva vida va transcórrer prop del mar, concretament prop del Port de Barcelona. També va marcar-lo la figura del seu pare, mariner mort en alta mar.
Joan Salvat va ser una persona d'opinions polítiques i ideològiques marcades, tot i que canviants i fins i tot contradictòries. Durant un temps va militar en les files socialistes, tot i que el seu tarannà individualista i el sistemàtic rebuig a programes polítics el va moure a posicions anarquistes. De tota manera Joan Salvat no va tenir ni va defensar mai una línia política unívoca, movent-se entre el cristianisme, el socialisme, l'anarquisme i el catalanisme separatista durant diferents èpoques.
Un element ideològic comú al llarg de la seva vida va ser la defensa de l'educació i la cultura com a eines bàsiques de revolta i emancipació, ja fos nacional o de classe. En el centre de les seves crítiques van estar tant els repressors de la cultura com aquells que la ignoraven. Els seus escrits més viscerals contra Espanya es van basar en els atacs contra la cultura i l'exaltació de la incultura, del flamenquisme, que, al seu entendre, promovia la classe governant espanyola.
El primer poema enregistrat del qual hom té constància és Nadal, recitat per Rafael Vidal i Folch a Antologia poètica de Nadal el 1963.
El 1964 Josep Palau i Fabre i Jordi Sarsanedas van publicar el disc Joan Salvat-Papasseit, poemes, on recullen deu poesies la majoria de les quals serien musicalitzades en els anys següents pels impulsors de la Nova Cançó: Res no és mesquí, Tot l'enyor de demà, Nadal, Nocturn, Perquè has vingut, Nocturn per a acordió, Si anessis lluny, Omega, Pantalons llargs i L'ofici que més m'agrada.
Núria Espert va enregistrar L'ofici que més m'agrada al disc Poetes catalans contemporanis (1966) i Nocturn per a acordió a Els poetes expliquen la Catalunya moderna (1967).
Tres dècades més tard, el 1998, va ser publicada una altra monografia de poemes recitats, amb format de llibre i CD: Pesombra (Poemes d'amor, passió i mort), de Sílvia Brossa, Óscar Rabadán, Mercè Recacha i Lluís Soler.
Molts dels seus poemes han estat musicats, començant per les primeres composicions d'Eduard Toldrà i arribant a la popularitat amb els autors de la Nova Cançó als anys 60 i 70.
Al principi de la Nova Cançó, Martí Llauradó i Rafael Subirachs van musicar poemes seus. El 1968, Guillermina Motta inclou dos poemes seus (Visca l'amor i Mester d'amor) en el disc Visca l'amor.
El 1975 Ovidi Montllor li va dedicar el disc Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor.
Lluís Llach va posar música al poema La casa que vull en el seu disc I si canto trist... (1974). Aquesta cançó va ser recollida en el recital Poetes, enregistrat en CD/DVD el 2004, on el cantautor feia un repàs dels poetes catalans que havien marcat la seva carrera.
Versió manuscrita d'Omega, poema publicat pòstumament al llibre Óssa Menor.
viernes, 28 de febrero de 2014
FRIDA KAHLO
Frida Kahlo Calderón, o Magdalena Carmen Frieda Kahlo Calderón, (Coyoacán, Ciutat de Mèxic, 6 de juliol de 1907 – 13 de juliol de 1954) va ser una reconeguda pintora mexicana.
La seva activitat artística es va formar en el context cultural de la postrevolució mexicana i, des d'una època molt primerenca -cap als anys vint-, Frida va començar a valorar la cultura autòctona, apreciant els valors estètics de l'art popular de Mèxic, demostrant a la seva pintura un sentit dramàtic i violent que es poden trobar també en alguns exvots populars, dels quals en tenia una gran col·lecció. Va formar part durant els anys 1925 i 1929 d'una tendència estètica de tipus avantguardista europea sorgida a Mèxic, anomenada estridentisme, que tenia com a actitud la construcció d'una nova societat a partir de l'eliminació del vell ordre.
La seva pintura va desenvolupar-se a partir de la influència de diferents estils com el realisme, el surrealisme i el simbolisme. Va saber copsar tot el que tenia al seu voltant –pintures, fotografies, gravats, exvots, exposicions, llibres i viatges–, va estudiar-ho, i això va l'ajudar a definir un estil pictòric propi. Però, com comenta Teresa del Conde en parlar de les pintures de Frida: «cap dels seus quadres hagués pogut generar-se, pel que fa a l'esperit, a partir d'un altre país que no fora Mèxic.»
Durant tota la seva vida va tenir una salut fràgil, patint poliomielitis als sis anys i un greu accident de trànsit als divuit que va fer que hagués de sotmetre's a multitud d'operacions quirúrgiques. El 1929 es va casar amb l'artista Diego Rivera i, com ell, va donar suport al partit comunista.
Frida va ser la tercera filla de Guillermo
Kahlo, fotògraf d'origen germano-hongarès i de religió
jueva, i la mexicana Matilde Calderón i González,
d'ascendència espanyola i indígena catòlica.
De molt petita va contraure la
poliomielitis, mentre que alguns autors afirmen que va néixer amb
una anomalia congènita, l'espina bífida. La seva cama dreta
es va aprimar i un peu li va quedar més petit que l'altre, per la
qual cosa alguns l'anomenaven «Frida la coixa». Durant la seva
joventut va intentar ocultar aquest problema amb pantalons i
posteriorment amb llargues faldilles.
El 17 de setembre de 1925 un accident amb
autobús la va deixar amb lesions permanents. Li va quedar la
columna vertebral fracturada -gairebé trencada- i es va
fracturar diverses costelles, el coll, la pelvis i una cama per onze
llocs diferents. El seu múscul es va desfer i un passamans
li va travessar el ventre, introduint-se-li pel costat esquerre. Es
va haver de sotmetre a trenta-dues operacions quirúrgiques
durant tota la seva vida, i va haver d'usar cotilles de
diferents tipus, així com diversos mecanismes d'«estirament».
Aquest tràgic accident va marcar-li la vida.
La primavera de 1953, la Galería de Arte
Contemporáneo de Mèxic li va organitzar, per primera vegada, una
important exposició individual.
FRIDA la pel·lícula
Frida és una pel·lícula mexicana dirigida per Julie Taymor, estrenada el 2002, i guanyadora de dos Oscar i un Globus d'Or.
Salma Hayek: Frida Kahlo
Alfred Molina: Diego Rivera
Geoffrey Rush: Lev Trotski
Ashley Judd: Tina Modotti
Antonio Banderas: David Alfaro Siqueiros
Edward Norton: Nelson Rockfeller
Lila Downs: Cantant
Chavela Vargas: "La Pelona"
Salma Hayek: Frida Kahlo
Alfred Molina: Diego Rivera
Geoffrey Rush: Lev Trotski
Ashley Judd: Tina Modotti
Antonio Banderas: David Alfaro Siqueiros
Edward Norton: Nelson Rockfeller
Lila Downs: Cantant
Chavela Vargas: "La Pelona"
DIEGO RIVERA
Diego Rivera (Guanajuato, 8 de desembre de 1886 - Ciutat de Mèxic, 24 de novembre de 1957) va ser un destacat muralista mexicà famós per la seva tendència a plasmar obres d'alt contingut social en edificis públics, principalment en el Centre Històric de la Ciutat de Mèxic.
El 1919 neix la seva filla amb Marie Marevna Vorobev-Stebelska, Marika Rivera Vorobev, que mai reconeixeria però a la que sostindria econòmicament. El 1922 ingressa al Partit Comunista Mexicà i comença a pintar els seus murals en els edificis públics de la Ciutat de Mèxic. Aquest mateix any es casa amb Lupe Marín qui li donaria dues filles: Lupe, nascuda el 1925 i Ruth, nascuda el 1926. El 1927 es divorcia de Marín i és convidat als festejos dels primers deu anys de la Revolució d'Octubre a la Unió Soviètica. L'any de 1929 va casar-se amb la pintora Frida Kahlo.
Durant els següents quatre anys realitzaria nombroses creacions als Estats Units on la seva temàtica comunista originaria importants polèmiques a la premsa, especialment el seu mural amb la efígie de Lenin al Rockefeller Center de Nova York, que és finalment destruït.
El 1936 promou la demanda d'asil de Lev Trotski a Mèxic que es concreta l'any següent. Per a 1940 ja s'havia distanciat del cèlebre dissident rus i s'havia divorciat de Frida Kahlo. El 1950 il·lustra Cant General de Pablo Neruda i el 1955 es casa amb Emma Furtat i viatja a la Unió Soviètica per ser intervingut quirúrgicament.
Va morir el 24 de novembre de 1957 a la Ciutat de Mèxic i les seves restes van ser col·locades a la Rotonda dels Homes Il·lustres, contravenint la seva última voluntat.
Diego Rivera és el màxim representant del muralisme social de tendència socialista. L'obra d'aquest gran pintor mexicà, que va passar pel cubisme i les altres vanguardes abans de consolidar el seu propi estil, arrela en una concepció profundament panamericana que reivindica la història pròpia del poble indígena. La seva concepció del mural parteix d'una revisió de l'art autòcton de l'Amèrica anterior al descobriment i entronca directament amb els estils i les formes de l'art propi de maies i asteques, dels que pretén ser una actualització moderna.
El 1919 neix la seva filla amb Marie Marevna Vorobev-Stebelska, Marika Rivera Vorobev, que mai reconeixeria però a la que sostindria econòmicament. El 1922 ingressa al Partit Comunista Mexicà i comença a pintar els seus murals en els edificis públics de la Ciutat de Mèxic. Aquest mateix any es casa amb Lupe Marín qui li donaria dues filles: Lupe, nascuda el 1925 i Ruth, nascuda el 1926. El 1927 es divorcia de Marín i és convidat als festejos dels primers deu anys de la Revolució d'Octubre a la Unió Soviètica. L'any de 1929 va casar-se amb la pintora Frida Kahlo.
Durant els següents quatre anys realitzaria nombroses creacions als Estats Units on la seva temàtica comunista originaria importants polèmiques a la premsa, especialment el seu mural amb la efígie de Lenin al Rockefeller Center de Nova York, que és finalment destruït.
El 1936 promou la demanda d'asil de Lev Trotski a Mèxic que es concreta l'any següent. Per a 1940 ja s'havia distanciat del cèlebre dissident rus i s'havia divorciat de Frida Kahlo. El 1950 il·lustra Cant General de Pablo Neruda i el 1955 es casa amb Emma Furtat i viatja a la Unió Soviètica per ser intervingut quirúrgicament.
Va morir el 24 de novembre de 1957 a la Ciutat de Mèxic i les seves restes van ser col·locades a la Rotonda dels Homes Il·lustres, contravenint la seva última voluntat.
Diego Rivera és el màxim representant del muralisme social de tendència socialista. L'obra d'aquest gran pintor mexicà, que va passar pel cubisme i les altres vanguardes abans de consolidar el seu propi estil, arrela en una concepció profundament panamericana que reivindica la història pròpia del poble indígena. La seva concepció del mural parteix d'una revisió de l'art autòcton de l'Amèrica anterior al descobriment i entronca directament amb els estils i les formes de l'art propi de maies i asteques, dels que pretén ser una actualització moderna.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)